Montcada – Mollet

No va poder ser.

El Montcada va ser superior, i és de justícia reconèixer-ho per què així va ser.

I no és pel marcador que, ja sabem, de vegades no reflecteix la lluita als diferents taulers. De vegades, les partides estan encarades cap a la victòria i acaben empatades o perdudes. Altres cops, semblen malament, i la fortuna t’acompanya.
Dissabte, al (sorollós) Pavelló Miquel Poblet, no va haver-hi inspiració, i tampoc sort. I els jugadors del Montcada van estar fins.

El Montcada era conscient de què es jugava. Amb 1,5 punts, només podia aspirar a guanyar o, com mínim, empatar, si volia mantenir opcions de conservar la categoria, ja que, al grup del descens, els punts van cars. Van portar la millor alineació possible. I nosaltres també. En veure les alineacions,va quedar clar que ningú anava a passar la tarda.

Per part del Montcada, els seus dos grans mestres internacionals, així com els mestres internacionals i els mestres FIDE, juntament amb els millors jugadors locals disponibles. Per la nostra part, excepte Daniele Vocaturo, jugant la Bundesliga, i Mariano Mayans, al que trobem molt a faltar, els millors jugadors disponibles, encapçalats pel gran mestre Axel Bachmann, el jugador amb més ELO de la Lliga catalana en actiu (ja que, ni Navara ni Vallejo han jugat cap de les vuit primeres rondes).

El matx va començar i, la cosa va estar calmada, en absolut silenci (dins la sala, clar, perquè fora realment el soroll és bastant notori, amb música d’animació al pavelló que dificulta bastant la concentració), fins a les 19 hores.

El primer senyal va arribar del tercer tauler. Acostumats als punts (i un sol empat) de Pere Garriga, veure al nostre jove talent perdre, ens va posar en alerta. Quedava molt matx, però començava malament la cosa. Normalment, Garriga acaba el primer, o dels primers, i sumant. Fins a les 19,43 no cau el segon punt al sac del Montcada, amb la derrota de Guillem Garcia davant Guerau Oset i es posa el 2-0 al marcador. En aquell moment, les coses estan complicades per nosaltres a la partida de Valdés contra Amador, a la d’Amores contra Vehí, i a la de Montilla contra Raul Omar. En canvi, pinta bé la de Ricard contra Fernández, la de Cristian contra Vidarte i la d’Eugeni contra Constantino. El cronista pensa que podem sumar 3 punts, i perdre 3 més. Si Axel (posició aguda amb negres) aconseguís guanyar i Bals, que la té netament superior, també, signaríem un balsàmic 5-5 que ens donaria la permanència, la tranquil·litat i poder jugar les 3 següents rondes sense pressió. Però no.

En només 20 minuts ens posem 5-1 al marcador, ja que Javi treu unes taules contra Vehí, a una partida on estava perdut, després igualat, guanyat i…taules. Cristian, incomprensiblement, passa de tenir clar avantatge amb opcions de victòria a entrar en un final de 2 torres contra dama que Vidarte, amb tècnica, acaba guanyant fàcilment, i Montilla cau davant Raul Omar que arrasa el seu flanc de rei, després de canviar la dama d’Esteban per les dues torres del mestre FIDE del Montcada. La partida de Ricard sembla taules i ell fa tot el que pot, desolat, per guanyar, però ha de signar taules, i amb la derrota de Valdés, el matx ja està perdut irremissiblement. Bachmann no pot fer res més que signar taules i el marcador queda pendent de les 2 partides dels taulers 9 i 10. Eugeni, amb avantatge clar des del principi, sembla que guanyarà. Bals, ataca i porta el seu rei blanc de passeig i, quan el mateix Amador Rodriguez ha “certificat” 0-2 a les partides de Bals i Eugeni, es deixa la dama en un doble de cavall. Només podia passar en un dia així. El resultat final de 7,5-2,5 vist en fred, i sense veure les partides, i viure-ho, pot semblar una pallissa com a alguns des de fora els hi ha semblat (i que bé que s’ho passen, en lloc de mirar-se el seu melic), però no va ser així. Es va lluitar molt i es va patir.

És la primera, de les vuit jornades, en què l’equip es va veure cansat i superat pels esdeveniments. Ni el dia de l’Escola d’Escacs, amb resultat més molsut (i pitjor alineació nostra) es va patir tant, ni cap altre dia. A Montcada, es van deixar la pell.

L’equip encara els tres següents encontres amb la confiança de què no pot haver-hi cap jornada amb tan mala sort i, per tant, rebrem als amics del Catalunya amb ganes de puntuar, certificar matemàticament la permanència i començar a pensar en la temporada vinent on tots, jugadors, directiva i president, hem après moltes coses que, de ben segur, posarem en marxa per tenir una temporada més tranquil·la.

Acta de l’encontre fent click AQUÍ

Montcada – Mollet
No pudo ser.

El Montcada fue superior, y es de justicia reconocerlo porque así fue.

Y no es por el marcador que, ya sabemos, a veces no refleja la lucha em los diferentes tableros. A veces, las partidas están encaradas a la victoria y acaban empatadas o perdidas. Otras veces, parece que están mal, y la fortuna te acompaña.
El sábado, en el (ruidoso) Pabellón Miquel Poblet, no hubo inspiración, y tampoco suerte. Y los jugadores del Montcada estuvieron finos.

El Montcada era consciente de lo que se jugaba. Con 1,5 puntos, sólo podía aspirar a ganar o, como mínimo, empatar, si quería mantener opciones de conservar la categoría, puesto que, en el grupo del descenso, los puntos van caros. Trajeron la mejor alineación posible. Y nosotros también. Al ver las alineaciones,quedó claro que nadie iba a pasar la tarde.

Por parte del Montcada, sus dos grandes maestros internacionales, así como los maestros internacionales y los maestros FIDE, junto con los mejores jugadores locales disponibles. Por nuestra parte, excepto Daniele Vocaturo, jugando la Bundesliga, y Mariano Mayans, al que echamos mucho en falta siempre, los mejores jugadores disponibles, encabezados por el gran maestro Axel Bachmann, el jugador con más ELO de la Liga catalana en activo (puesto que, ni Navara ni Vallejo han jugado ninguna de las ocho primeras rondas).

El match empezó y, la cosa estuvo calmada, en absoluto silencio (dentro de la sala, claro, porque fuera realmente el ruido es bastante notorio, con música de animación en el pabellón que dificulta bastante la concentración), hasta las 19 horas.

La primera señal llegó desde el tercer tablero. Acostumbrados a los puntos (y un solo empate) de Pere Garriga, ver a nuestro joven talento perder, nos puso en alerta. Quedaba mucho partido, pero empezaba mal la cosa. Normalmente, Garriga acaba el primero, o de los primeros, y sumando. Hasta las 19,43 no cae el segundo punto en el saco del Montcada, con la derrota de Guillem Garcia ante Guerau Oset y se pone el 2-0 en el marcador. En aquel momento, las cosas están complicadas para nosotros en la partida de Valdés contra Amador, en la de Amores contra Vehí, y en la de Montilla contra Raul Omar. En cambio, pinta bien la de Ricard contra Fernández, la de Cristian contra Vidarte y la de Eugeni contra Constantino. El cronista piensa que podemos sumar 3 puntos, y perder 3 más. Si Axel (posición aguda con negras) consiguiera ganar y Bals, que la tiene netamente superior, también, firmaríamos un balsámico 5-5 que nos daría la permanencia, la tranquilidad y poder jugar las 3 siguientes rondas sin presión. Pero no.

En sólo 20 minutos nos ponemos 5-1 en el marcador, puesto que Javi saca unas tablas contra Vehí, en una partida donde estaba perdido, después igualado, ganado y…tablas. Cristian, incomprensiblemente, pasa de tener clara ventaja con opciones de victoria a entrar en un final de 2 torres contra dama que Vidarte, con técnica, acaba ganando fácilmente, y Montilla cae ante Raul Omar que arrasa su flanco de rey, después de cambiar la dama de Esteban por las dos torres del maestro FIDE del Montcada. La partida de Ricard parece tablas y él hace todo lo que puede, desolado, para ganar, pero tiene que firmar tablas, y con la derrota de Valdés, el match ya está perdido irremisiblemente. Bachmann no puede hacer nada más que firmar tablas y el marcador queda pendiente de las 2 partidas de los tableros 9 y 10. Eugeni, con ventaja clara desde el principio, parece que ganará. Bals, ataca y lleva su rey blanco de paseo y, cuando el mismo Amador Rodriguez ha “certificado” 0-2 en las partidas de Bals y Eugeni, se deja la dama en un doble de caballo. Sólo podía pasar en un día así. El resultado final de 7,5-2,5 en frío, y sin ver las partidas, y vivirlo, puede parecer una paliza como a algunos desde fuera les ha parecido (y que bien que se lo pasan, en lugar de mirarse el ombligo), pero no fue así. Se luchó mucho y se sufrió.

Es la primera, de las ocho jornadas, en que al equipo se le vio cansado y superado por los acontecimientos. Ni el día de la Escola d’Escacs, con resultado más abultado (y peor alineación nuestra) se sufrió tanto, ni ningún otro día. En Montcada, se dejaron la piel.

El equipo encara los tres siguientes encuentros con la confianza de que no puede haber ninguna jornada con tan mala suerte y, por lo tanto, recibiremos a los amigos del Catalunya con ganas de puntuar, certificar matemáticamente la permanencia y empezar a pensar en la temporada próxima donde todos, jugadores, directiva y presidente, hemos aprendido muchas cosas que, a buen seguro, pondremos en marcha para tener una temporada más tranquila.

 

 

 

 

Categories:

Monthly Archive

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información. ACEPTAR

Aviso de cookies